diumenge, 11 d’octubre de 2015

Catalunya, per què no ser independent?



Catalunya. Per què no ser independent?

o La campanya negativa i de la por dels negatius

El passat diumenge, 27 de setembre, es varen presentar set candidatures, partits o coalicions, a les eleccions autonòmiques catalanes: Pp, Psoe, Ciutadans (C’s), Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Unió Democràtica (l’antic soci permanent de Convergència), Catalunya Sí que es Pot i Junts pel Sí, encapçalats, respectivament, per Xavier García Albiol, l’anterior batle xenòfob de Badalona, el ballarí Miquel Iceta, Inés Arrimadas la única dona que encapçala una formació a aquestes eleccions i no per això menys autoritària i disruptiva, Antonio Baños a qui vaig tenir la sort de conèixer personalment el darrer agost a Portocolom, Ramon Espadaler recent substitut de Duran i Lleida, fins ara, permanent soci de Convergència, Lluis Rabell que encapçala una candidatura que inclou Podemos, ICV, EUIA i Equo i Raül Romeva, exmilitant d’ICV i que encapçala una llista que inclou partits i entitats sobiranistes com Convergència, ERC, Omnium Cultural,...

D’aquestes set candidatures dues aposten clarament per la independència, bé sigui mitjançant un procés de duració prevista de 18 mesos, Junts Pel Sí; o per declarar-la, en forma de República catalana, de forma immediata, la CUP. Els altres cinc són partidaris de que, ara, Catalunya no s’aparti de la pertinença a Espanya i mantingui la submissió al govern i institucions estatals, tot i que una coalició d’aquest bàndol, Catalunya Sí que es pot, i un Partit, Unió són partidaris de que la ciutadania catalana pugui exercir el seu dret a decidir el què és el que realment vol pel que fa a la seva manera de governar-se i, posteriorment, respectarien el resultat d’aquesta decisió sobirana.   

Sense entrar a analitzar les raons per les que una part important de la ciutadania catalana ha arribat a la conclusió d’aquesta necessitat d’independitzar-se del jou que la manté subjecta a la resta de l’estat espanyol, que un altre dia ho podrem fer (tampoc en els resultats, que aquest article es va fer, per un altre mitjà, dies abans de les eleccions), sols vull centrar-me en la campanya dels que no volen la independència de Catalunya. Els seus arguments sí és que a les seves raons explicades o cridades a la ciutadania es poden considerar arguments, que no està clar que ho siguin. Campanya que no sols han desenvolupat els partits que defensen la continuïtat al si de l’estat espanyol, sinó també el govern de l’Estat, encapçalats per l’ignorant President i l’autoritària Vicepresidenta, els Partits estatals, i fins i tot algunes empreses, algunes de les que deuen el seu naixement i/o el seu desenvolupament a Catalunya i totes les persones de marcada tendència nacionalista espanyola amb qui he tingut ocasió de parlar o de qui he vist i sentit declaracions a mitjans de comunicació.   

El que m’admira és que ni una única raó de tot aquest enorme estol hagi consistit en mostrar o explicar algunes avantatges que obtindria Catalunya i la seva ciutadania de seguir annexa a l’estat espanyol, ni una. Totes són sobre els mals que suposaria la independència. Ni una sola campanya en positiu a favor dels bens de la pròpia opció. Totes en negatiu dels mals que suposen, especialment per a Catalunya i els catalans, la contrària. Com no pot ser d’altre manera en partits i tendències centralistes i autoritaris antidemocràtics. Sols la coalició Catalunya Sí que es pot  i Unió són contraris a la independència en les circumstàncies actuals, però mantenen un tarannà no autoritari i sí democràtic (primer que es manifesti lliurement la ciutadania catalana, en un referèndum, sobre quina modalitat desitja, referèndum que, per dues vegades es va prohibir des del govern de Rajoy y els seus Tribunals i, després es respectaria el resultat d’aquest referèndum). Els altres tres, pp, C,s i PSOE, rígids encotillats, autoritaris, gens seductors i totalment amenaçants, com un home masclista que intenta convèncer, per l’amenaça, a la parella que, cansada, d’aquest maltractament, es vol divorciar. En lloc de rectificar, demanar perdó i intentar seduir i conquerir afectivament i emocionalment amenaça: “si no ets meva no seràs de ningú, ni tan sols teva”. No, no són maneres. Apart de que moltes de les afirmacions catastrofistes són falses (per exemple, que perillen les pensions més que en cas de no independitzar-se, o que l’economia se’n ressentiria molt). I la única cosa que aconsegueix, a més de por, és sembrar la llavor per a més independentisme i més polarització de la ciutadania, precisament del que acusen als independentistes catalans.

Segurament dilluns dia 28 de setembre de 2015 Catalunya no serà independent. És possible que tampoc ho sigui ni passats divuit mesos després d’aquestes eleccions plebiscitàries. Quasi segur que Artur Mas no sigui mai President de la República independent de Catalunya. Però, si Espanya segueix governada per gent com la que actualment ho fa d’una manera tan autoritària, injusta, corrupta i sectària, Catalunya, algun dia, no molt llunyà, serà independent d’aquest sectarisme i no, per això, li caurà cap plaga d’Egipte. Podrà ser, si els ciutadans així ho volen, com Suïssa que ni pertany a Espanya ni pertany a la UE, ni està dins l’orbita de l’euro i no, per això, ho passa tan malament com pregonen els malastrucs del no. Possiblement llavors tingui molts de nuvis europeus i no descart que un d’ells sigui la nova Espanya un poquet menys “grande”. Però llavors ja serà cosa de la jove núvia l’acceptar o rebutjar als pretendents en funció de lo guapos o lletjos, èticament i democràticament, que siguin.

Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg social

arc46.com