dissabte, 24 d’agost de 2013

Toponimia de Portocolom

Pulsa sobre la foto per a veure-la ampliada

La vida en imatges. Estació des tren de Felanitx

Estació des Tren. 
Foto recull de Mn. Pere Xamena. Felanitx

Avui, dia 23 d'agost, és la Nit de l'Art a Felanitx, més de 100 artistes exposen a galeries, centres culturals públics i privats, bars,... Tot el centre està tancat al tràfic. La gent, de Felanitx i visitants, que gaudeix de la Nit de l'Art pot continuar la festa a la primera verbena, que és gratuita, al Parc Municipal de Sa Torre.
La fotografia, segons Mn. Pere Xamena, és de 1968; i ho és de l'entrada a l'estació des tren, tot al final des Passeig Vell (Passeig Ramon Llull) i Estació Enològica, a ma esquerra. Noltros, Can Ramis (no és des Sifons), viviem a aquest Passeig, en front de l'Estació Enològica (mentre l'Ajuntament ha estat de reformes i restauració aquesta estació ha fet d'Ajuntament), just devora el taller mecànic de Can Cayetano (record dos germans) i, per l'altre costat, les nostres bodegues que, més tard varen ser de Vins Nadal. També, posteriorment, devers 1957, el campió mundial de ciclisme felanitxer Guillem Timoner va comprar la casa de la cantonada lindant amb les bodegues, que donava al nostre corral. Més en direcció a Porreres, al mateix costat, finalitzat el passeig, hi havia els Abeuradors i l'Institut (ubicat a l'antiga Estació del Gas, crec. Quan es va construir l'institut laboral, a principis dels anys 1950, aquest Institut passà a ser exclussivament femení i el laboral, elemental, exclussivament masculí). Llàstima que ambdós monuments arquitectònics hagin desaparescut. 
L'any 1956 i 57 noltros, amb en Toni Ramón "Vinaté"  i Miquel Barceló "Perdiu", Jaume Rosselló "Randa" i molts d'altres, hi varem trascar molt per aquest Passeig (pel que veiem passar les nines, majors que nosaltres, ídols nostros, anar i venir a/de l'Institut, entre les que destacaven Lola, Francisca Llaneres i Àngela Bennassar "Galarí") i Estació des Tren. El Passeig roman tot i que molt transformat. L'Estació i el tren, no. I n'és una llàstima. 

Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg Humanista Social
 

dimecres, 14 d’agost de 2013

Ventures i desventures de l'ànnera coixa




Fa 50 anys:

Més i menys, el dia de Sant Jaume, dia de la festa de la colònia, a Portocolom, els dos actes festius principals eren "es pal ensabonat" i "la solta d'ànecs": Des d'una barca dos encarregats llançaven amb força al mar, cap a diverses direccions, d'un en un, ànecs. Des d'altres barques i des del mateix moll de pescadors de "Sa Part de la Duana" en què s'havia celebrat, just abans, "és pal ensabonat", es llançaven al mar, darrere de l'ànec llançat, desenes de joves en banyador. El més ràpid dels que eren a la direcció del torn arribava i agafava l'ànec, gairebé sempre, pel cap o coll, i nedant, amb l'ànec agafat, el portava a la seva barca o al moll si hi havia acudit a la festa des terra. Per les braçades i lloc d'unió, la major part de les vegades, l'ànec arribava al seu destí mort o moribund: Poc després era cuinat i menjat per la família del guanyador.

Fa 15 anys aproximadament:

I fins a l'actualitat, ja no es celebra la solta d'ànecs, però sí que es veuen mares ànecs seguides, tant en terra com al mar, de la seva niuada de aneguets. Els nostàlgics creuen que són descendents d'alguns dels ànecs mascles i femelles que aconseguien salvar-se en les antigues soltes. Encara que són de la mateixa raça, és poc probable que sigui així. Més aviat algun pagès n'hi haurà deixat anar en un temps molt més recent.

Normalment el primer dia la niada de pollets està formada per una dotzena, més o menys, de aneguets, el segon dia per uns sis o set, l'endemà tres o quatre, el quart dia dos i al cinquè dia ja no hi ha cap aneguet darrere de l’ànega. Cans, moixos i persones, potser també alguna gavina tot i que es veuen poques gavines al mar, hauran causat el delme i desaparició dels aneguets.

Agost de 2013:

Aquest estiu, a la zona de Portocolom en què estiueig, només "la pota coixa" (té un palmell doblegada per la meitat cap enrere i quan es recolza a la pota d'aquesta palma ho fa sobre l'empenya coixejant ostensiblement) s'ha vist seguida d'aneguets. El primer dia d'agost ja només quedaven tres aneguets, per la qual cosa, d'acord amb la tradició, pensava que a partir de dia dos o tres ja no en quedaria cap.

En general, en aquest cas i també en qualsevol, aquesta estampa d'una ànega seguida pels seus aneguets forma una bella estampa apreciada per la majoria de persones. Algunes vegades, fins i tot, "el grup" creua parsimoniosament el carrer i no són poques en què es veu alguna persona, com a guàrdia de circulació, aturar als cotxes, perquè la comitiva pugui creuar, tranquil·lament, en direcció al mar o des del mar.

Ja fa bastants dies que, dels tres aneguets que l’ànega coixa tenia, ja només li quedaven dos.

Abans d'ahir va venir un jove que portava posada una gorra blanca amb la visera enrere, va venir amb un gos blanc "devorahomes". Atià al gos perquè envestís i, segurament, atrapés l’ànega i aneguets que estaven nedant al mar a uns set metres de la costa. El gos es va llançar, tot drap, cap al mar en la seva direcció. Tanmateix, a uns tres metres de la riba, va reduir la velocitat a una de tortuga, terrestre per descomptat, bé perquè va recordar que era un "devorahomes" i no un "devoraànnecs" o "agafaànnecs", bé perquè les seves potes, les del gos, van deixar de tocar fons. En aquestes que és l’ànega la que es dirigeix ​​cap la gola del gos qui, amb aire de filòsof, dóna mitja volta, surt del mar i es perd entre les mates de la riba. Arriba un 4x4 conduit per una bella dameta i acompanyada per una altra. El jove puja al cotxe i els tres es van sense ànecs i sense gos.

Ahir estava el meu germà i la seva família a casa de la meva mare, a l'altra part del Port. Vaig decidir anar a passar la sobretaula del dinar en la seva companyia. Quan em dirigia al cotxe vaig veure al jove del dia anterior dirigir rabent cap a l’ànnega coixa que estava al mar en el mateix lloc. No vaig veure cap aneguet. Vaig canviar de direcció i em vaig creuar entre. El noi va canviar també la trajectòria, es va dirigir cap a un remolc porta barques lligat a un pal. El deslligà, el va portar cap al mar, després el 4x4 i va treure, al remolc, una moto nàutica. Mentrestant, vaig passejar pel moll de les barques i vaig veure, piulant (els aneguets petits no claquen; piulen com els pollets de gallina), un dels aneguets lluny de l’ànega i no vaig veure l'altre. Hauria jo interromput la caça d'ànecs després que hagués, el noi de la gorra amb la visera al revés, caçat el primer? L’hauria atropellat amb la seva moto marina? Atès que el noi i les seves amigues es van anar transportant la seva moto marina al remolc després de la seva 4x4, vaig continuar el meu camí cap a casa de la meva mare, amb la convicció que, aquesta vegada sí, era l'última vegada que hauria vist “peu coix” i els seus dos aneguets; almenys un d'ells.

Quatre hores més tard vaig tornar a casa i li vaig preguntar a la meva dona: "Has vist l’ànega i els aneguets?" Em va contestar: "Si, però han d'haver començat el procés d'independització: pràcticament tota l'estona, cadascun dels tres, nedaven lluny dels altres, de tant en tant coincidien i tornaven a separar-se". Potser aquesta conducta "d'Escapadissa" sigui el que els hagi salvat de les decidides recents persecucions animals: cans i humans.

Avui, en tot el matí, no he vist ni a “peu coix” ni als aneguets petits.

Portocolom, 14 d agost de 2013.

Temps en què els dirigents polítics i econòmics del sistema actuen més com el jove de la gorra blanca que com la noia-guàrdia de circulació protectora.

Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social

Pal ensabonat. Anys 1940 i 50


Pal ensabonat. Any 2013




dimecres, 7 d’agost de 2013

L'Espanya actual




L'Espanya actual

Ni m'agrada ni l’estim.

Estim a molts espanyols i espanyoles per una raó o una altra (com detesto també a molts altres, possiblement als mateixos que ells detesten les meves visions, expectatives i desitjos i a mi mateix si em coneixen), però no puc estimar al conjunt Espanya-organització política-econòmica perquè és tot el contrari d'allò a què aspiro, desig i vull.

No estim una Espanya esclava, catifa, dels hiperforts salvatges imperialistes i tirana i injusta amb els petits, països i ciutadans inclosos: "O ets dels meus, en aquest cas et donaré la raó (i més) encara que no la tinguis, o fes-te fotre".

No estim una Espanya que opta per procurar la màxima riquesa econòmica (concentrada en uns pocs de la mateixa Administració i amics) en lloc de per la màxima riquesa social (totalment repartida).

No estim una Espanya en la qual el poder legislatiu i executiu són el mateix i tots dos volen i procuren que també ho sigui el judicial.

No estim una Espanya feixistoide i corrupta que defensa la mediocritat i cutreriu administratiu i exigeix ​​l'excel·lència econòmica per tenir dret a una educació superior. No estim una Espanya on la solidaritat no només no és un fi sinó que és un defecte criticable i criticat

No estim una Espanya xulesca en permanent conflicte amb els petits: pobles, nacions, o persones. Forta i valenta amb els petits, feble, covard i submisa amb els grans.

No estim una Espanya injusta que, a banda de la corrupció dels seus governants i amics, la seva organització permet que els rics més rics del món i els pobres més pobres del món siguin espanyols.

No estim una Espanya en que els governants feixistoides exigeixen el compliment rigorosament de lleis de quart rang perquè paguis interessos d'usura i es passa pel forro la primera de les lleis, la Constitució, en la seva obligació de fer que tots els espanyols tinguin un habitatge digne i suficient i un treball digne i prou remunerat: Més del 50% de joves, universitaris inclosos, sense feina ni prestació. 0% de membres de la seva secta sense feina i amb prestacions moltes vegades molt sobredimensionades en relació a la seva capacitat i activitat. Tant que s'ha convertit en estudi i professió: “membre del partit, de la secta”.

No estim una Espanya casposa i ignorant en la que la festa nacional és la que és i que ataca la seva pròpia riquesa de la diversitat cultural i lingüística. I que també ataca la defensa de la natura, la seva pròpia riquesa ecològica i a qui les defensen.

I el que dic d'Espanya, exactament igual, ho dic de les Illes Balears, Mallorca, Palma o Felanitx, Es Port inclos.

Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
07-08-2013