diumenge, 31 d’octubre del 2010

Marcelino Camacho, una bona persona...


.
... una bona persona, home, comunista, sindicalista.

Marcelino Camacho, una bona persona, home, comunista i sindicalista


Marcelino Camacho Abad, expresident de Comissions Obreres i militant del PCE, va néixer al poble sorià Osma la Rasa el 21 de gener de 1918. Fill d'un guarda agulles, els seus primers estudis els va cursar al seu poble, amb el sacerdot Don Feliciano Oliva, que volia que seguís el sacerdoci. Posteriorment, va realitzar l'aprenentatge per ingressar en els ferrocarrils.
El 1935, amb 17 anys, es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya (PCE) i durant la guerra civil va combatre del costat republicà contra els insurgents en els fronts del Centre i del Sud.
En acabar la guerra, el març de 1939 va ser detingut a Madrid, on residia amb una identitat falsa a nom de José Marcelino González, i empresonat a la província de Toledo, d'on va escapar i va tornar a Madrid per ser de nou capturat i conduït a la Presó Provincial de Comendadoras. Va ser acusat de pertànyer a UGT i d'auxili a la rebel·lió i condemnat a 12 anys de presó per un tribunal militar, el veredicte va ser revisat i reduït a sis anys de presó.
El 1941 va quedar en llibertat provisional i va ser obligat a realitzar treballs forçats a Toledo i Tànger fins que va aconseguir escapar a Algèria, des d'on va continuar la seva activitat sindical dins de la CGT francesa i la política amb treballs de propaganda del PCE.
El 1948 es va casar amb Josefina Samper Roses, amb qui tindria dos fills: Yenia i Marcel.
Després de passar algun temps a França, va tornar a Espanya el 1957 per treballar en els tallers de l'empresa Perkins Hispania i no va trigar a ser elegit membre de la Comissió Obrera Provincial del Metall, primera comissió obrera de Madrid.
Vuit anys a la presó de Carabanchel.
La seva vida donarà un pas més el 28 de juny de 1966 quan va ser detingut i acusat d'associació il·lícita i manifestació il·legal. El Tribunal d'Ordre Públic decretà l'ingrés a la presó de Carabanchel, on va romandre des l'1 de març de 1967 fins el 10 de març de 1972 i on va tornar novament el 24 de juny següent, després de ser acusat, amb altres companys, de formar part de la Comissió Coordinadora General de Comissions Obreres.
El fiscal del conegut com "Procés 1001" demanà per a tots ells un total de 162 anys de presó. Per aquesta causa, Camacho va ser condemnat a 20 anys de presó que, al febrer de 1975, el Tribunal Suprem va reduir a sis anys. No obstant això, el 30 de desembre d'aquest últim any va sortir de presó amb motiu de l'indult real per la proclamació de Joan Carles I com a rei d'Espanya.
Amb la Transició arribaria una nova etapa per a ell. El 1976 va ser elegit membre del Comitè Executiu del PCE en una reunió del partit celebrada a Roma i el 1977 responsable del Secretariat de la Coordinadora General de CCOO, durant la primera reunió de l'Assemblea General del sindicat celebrada a Barcelona.
Va ser elegit diputat del PCE per Madrid en les eleccions constituents de juny de 1977 i reelegit en les generals de març de 1979. Com a diputat, va ser membre de la Comissió de Treball, però el 10 febrer 1981 va dimitir com a parlamentari en protesta per l'Estatut dels Treballadors i per dedicar-se a la seva tasca sindical en CCOO. En línia amb l'anterior, el 1982 també va presentar la seva dimissió com a membre de l'Executiva del PCE per a, segons ell, "reforçar la independència de Comissions".
Més de 60 anys de lluita sindical
Al març de 1983 va anunciar a Albacete la seva jubilació per complir l'edat reglamentària de 65 anys, encara que va afegir: "no em vaig a retirar de la feina sindical fins que els treballadors em diguin que em vagi".
A l'octubre de 1984 alguns sectors de CCOO van demanar la seva substitució com a secretari general, que no obstant això no es va dur a efecte fins 1987. En el IV Congrés de CCOO va ser substituït en el càrrec per Antonio Gutiérrez i va passar a ocupar la presidència, que va renovar en el V Congrés.
El 19 de gener de 1996, durant la celebració d'un polèmic VI Congrés, la seva candidatura a la presidència de CCOO va ser rebutjada per 572 vots en contra, 366 a favor i 45 abstencions.
Des de llavors ha participat en nombroses manifestacions i actes de protesta contra la reforma del Pacte de Toledo, a favor de la jornada de 35 hores o contra la guerra de l'Iraq, entre altres, i ha rebut diversos homenatges com el celebrat el 14 de setembre de 2003 durant la vint vuitena edició de la Festa del PCE al costat d'altres encausats pel procés 1.001.
El 26 de gener de 2007 va ser homenatjat per CCOO. com a reconeixement als seus més de setanta anys de lluita a favor dels treballadors, la democràcia i la llibertat a Espanya. El 2008 va ser objecte de diversos homenatges i reconeixements per la seva trajectòria sindical i política i el 22 de setembre investit doctor honoris causa per la Universitat de Cadis.
Premis i reconeixements
Camacho està en possessió de l'Ordre de primera classe "Lázaro Peña", del Consell d'Estat de la República de Cuba, la Medalla d'Or dels sindicats de la RDA, primera i màxima distinció que els sindicats alemanys van concedir a un espanyol en reconeixement a "la seva lluita en favor de la classe obrera i al seu protagonisme en la història del moviment sindical", la Gran Creu de l'Ordre del Mèrit Civil, que li va ser atorgada el 1983 i també és Professor Honorari de la Universitat Complutense de Madrid, distinció amb la qual va ser guardonat el 1989 en el transcurs de la inauguració de l'Escola de Relacions Laborals.
També ha estat guardonat el 2004 amb el Premi "Rafael del Riego” a les Llibertats, per "tota una vida dedicada a la defensa de les llibertats individuals i col·lectives", així com el premi de la Fundació Advocats d'Atocha (2006) i el "premi al reconeixement" del Club Internacional de Premsa (2007).
Així mateix, és autor dels llibres: Xerrades a la presó, traduït a diversos idiomes; Espanya, una conquesta de la democràcia, i el autobiogràfic Confesso que he lluitat, que va ser presentat a Madrid el 12 de novembre de 1990.
La seva trajectòria sindical i humana ha estat recollida en la biografia Marcelino Camacho i Josefina. Coherència i Honradesa d'un líder, escrita pel filòsof Alfredo Gómez i la traductora japonesa Etsuko Asami i publicada el 2003.

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada