dilluns, 5 d’abril del 2004

Els nens. Montserrat Ponsa

.
Els nens

Per què els responsables de la nostra societat no esmercen més energies cara els nens? És perquè no voten?
Es parla de la Societat del Benestar, de Sanitat, d’Educació, d’Economia, de Medi Ambient però, per què no dediquen els nostres polítics major atenció als nostres infants que, a no tardar, hauran d’ocupar-se de que el món segueixi endavant, viu, a l’abast de tothom?

Tinc la certesa de que els nostres nens no son educats per al futur insegur que els espera. M’espanta aquesta gran dosi de proteccionisme que els empara, no deixar-los tocar de peus a terra, l’addició cap aquesta societat competitiva de bons i dolents. Feu la prova i demaneu per algun dels personatges del món que vivim. Segons sigui el pensament dels progenitors el titl-laran de bo o dolent. Penso que els nens han de conèixer, per boca de pares i educadors, la situació real de totes les coses que passen i el per què. Per què els volem obviar la mort, per exemple?

Hem d’actuar sense l’autoritarisme que durant molts anys va regnar a la majoria de cases i escoles, però sí que hem d’ intentar que no ens perdin el respecte: a pares, mestres, societat en general. Cal recuperar el sentit comú - que sembla s’ha fet fonedís- i dir les coses tal com son, pel seu nom. Seria pertinent preparar, en connivència , un decàleg de drets i deures, que s’haurien de complir fins a la sacietat. Com la majoria de sers humans saben a què tenen dret però sovint obliden que també hi han de posar de la seva part. Forma part de l’educació, al menys, fa anys, així era.

Cal exigir, als que tenen autoritat, que les programacions de TV que estiguin a l’abast dels més joves, siguin regulades per horaris. Que s’intenti reduir i a ser possible eradicar la violència de tota programació. Que per a veure segons què, sigui necessari una coordenada que només coneguin els adults. No diguem ja per entrar a Internet!
Que les cèlebres maquinetes, avui tan en boga, no serveixin únicament per a matar, sinó que busquin altres al.licients per a puntuar.
Que la premsa diària intenti col-locar totes les males notícies, sobre tot pel que fa a assassinats, en espais mitjos, no en portada, ja que els nens són molt sensibles i en fan bandera. S’acostumen a les maldats que els deixen impàvits. Haurien de tenir mitjans al seu abast, intel-ligibles.
Que els dibuixos animats siguin realment dibuixos agradables per a nens, sense morts i ultratges. No és gens educatiu que el nen manifesti: sí, hi ha molts morts, però han guanyat els bons. Com afirmar amb certesa quins son els bons? No diguem del vocabulari emprat que fa esborronar...
Per què no sancionar aquells programes que perjudiquen l’ús del bon mot?
Per què no gratificar aquells que ajuden en el llenguatge, en la història, en el bon fer? No calen sensibleries, simplement tractar-ho tot correctament i amb naturalitat. Per què serà que les coses agradables no es venen?
Intentem, els grans, parlar de les coses amb franquesa, sense canviar de to. Que quan diguem la paraula terrorisme no ens encenguem ni aixequem la veu. La nostra influència pot ser aclaparadora si no sabem mesurar els sentiments i donar, en cada cas, el sentit adequat, sense sumar ni restar i molt menys multiplicar, segons considerem oportú a la nostra conveniència, o com fan alguns mitjans.
Un net meu de cinc anys va fer un bonic còmic. M’explicava la historia
-per tal que jo l’escrivís rera els dibuixos- en la qual hi havia molts morts. Quan li vaig demanar perquè en lloc de matar a molts dels protagonistes no intentava que es fessin amics, la seva resposta em va atordir: àvia, és que son molt dolents...
I tant que parlem de dialogar! Fem-ho a casa amb els més petits. Ells poden convèncer, els que tenen a prop, si nosaltres som capaços d’encomanar-los tendresa, amor, justícia, serenitat, compassió, pau, i eradicar l’odi i el menyspreu.

Montserrat Ponsa i Tarrés, periodista

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada